Història dels plàstics

A finals del segle XIX, davant l’escassetat de materials naturals com el marfil, el cautxú, el cotó i la llana, els químics treballaven a aconseguir materials sintètics, és a dir, elaborats al laboratori a partir d’altres materials naturals més barats.

El 1863 una empresa de boles de billar, davant l’escassetat de marfil va oferir un premi a què trobés un substitut del marfil. Un impressor de New Jersey, John W.Hyatt i el seu germà Isaïes, volien presentar-se al premi i experimentaven amb diferents materials. Volien fabricar boles de billar a partir d’una barreja de serradures, paper premsat i cola. Mentre treballaven amb aquests materials Hyatt es va fer un tall al dit i va anar a buscar el que llavors s’utilitzava per a curar les ferides: col·lodió (un compost de cel·lulosa dissolta en èter i alcohol). La cel·lulosa s’obté de vegetals.(les membranes de moltes cèl·lules vegetals estan fetes de cel·lulosa que té l’aparença del cotó que utilitzem a les farmacioles). Hyatt es va trobar que l’ampolla de col·lodió s’havia vessat i aquest havia quedat reduït a una capa pastosa. Hyatt va experimentar amb aquest producte i va trobar un plàstic per substituir el marfil de les boles de billar. No va guanyar el concurs, potser perquè de tant en tant aquestes boles explotaven! (La cel·lulosa també serví a Nobel per a fer explosius), però va patentar aquest material amb el nom de cel·luloide. Amb ell es fabricaren colls i punys de camisa, botons, plomes estilogràfiques i altres productes. Així que el cel·luloide s’obtingué a partir de la cel·lulosa (material de molts vegetals i per tant barat). Serví per a molts altres usos: clixés i films. Aquests tenien un gran inconvenient: eren molt inflamables i eren freqüents els incendis en cabines de cine. Va ser substituït per un producte menys inflamable, l’acetat de cel·lulosa. Aquest també s’utilitzà com a vernís per a la roba dels aeroplans, especialment durant la Primera Guerra Mundial. Després de la guerra, l’excés de producció estimulà la seua transformació en fibra, el raió.

En la dècada dels 30, la casa de productes químics americana Du Pont investigava la substitució de fibres naturals, com la seda, per materials sintètics (elaborats al laboratori). Wallace Hume Carothers va obtenir el niló, una resina sintètica pastosa però no se’n va sortir de transformar-la en fibres per substituir a la seda. Un jove químic que treballava amb Carothers, Julius Hill, ocasionalment es va adonar que estirant la massa de niló es formaven fibres. Feien concursos per veure quina fibra es podia estirar més... Així es va descobrir que les fibres més fines i llargues s’obtenien estirant en fred, més que escalfant-les que és com es feia normalment. El niló ràpidament va ser una de les fibres plàstiques més utilitzades, sobretot en la fabricació de mitges. Es va presentar a la Fira Mundial de Nova York el 1939 explicant gràficament com s’obtenia a partir de carbó, aire i aigua. El 15 de maig de 1940 es varen posar a la venda a Nova York les primeres mitges de niló. Se’n varen vendre quatre milions a les primeres 5 hores!

A principis del segle XX s’introduí un nou plàstic fabricat a partir de la proteïna de la llet (la caseïna). Se’n diu galalita i entre altres coses se’n feien botons.  El cel·luloide i la galalita són els primers exemples de les classes de plàstics:

• els termoplàstics (el cel·luloide) que a l’escalfar-se s’estoven i se’ls pot modificar. El procés es pot repetir, tornant a escalfar el plàstic. El clorur de polivinil (PVC) i el poliuretà són termoplàstics.
• els termoestables (la galalita) que no s’estoven a l’escalfar-los. El procés és irreversible.

Un dels primers plàstics també, fou la baquelita (inventat pel nord-americà Backeland) i que serví per a fabricar plomes estilogràfiques i altres objectes. Les matèries primeres que s’utilitzen per obtenir el plàstic són minerals, vegetals i animals. Entre les primeres: petroli i derivats, l’hulla i el gas natural. Es productes vegetals més utilitzats són el cotó, la fusta, les resines i gomes. I entre els animals, ja hem citat la llet. La fabricació de plàstics consisteix a aconseguir una pasta a partir de les matèries primeres a base de calor i pressió. A aquesta pasta se l’hi pot donar diferents formes, abans que solidifique vessant-la en motlles (emmotllament), forçant-la a passar per un forat que li dóna forma i el converteix en una peça llarga de secció transversal constant (extrusió) o convertint-la en làmines que es poden unir entre si de diferents formes (laminació). Així s’obtenen molts productes que s’utilitzen a la indústria, la construcció, a les cases.

Així doncs, no hi ha un únic material anomenat plàstic. Plàstic és el nom que es dóna a una família de materials que té certes propietats en comú (igual que els metalls són una família de materials). Característiques més comunes dels plàstics: són materials fabricats pels humans, es poden cremar, se’ls pot donar qualsevol forma, no es podreixen ni rovellen. Hi ha diferents classes de plàstics amb propietats diferents que tenen diverses aplicacions. La tecnologia actual permet fabricar plàstics amb les propietats que es vulgua. Així, hi ha plàstics tous, durs, flexibles, rígids, brillants, transparents, de colors... com que tenen tantes propietats, se’ls fa servir per a moltes activitats. Probablement no hi ha cap activitat a què d’una manera o altra no s’utilitzen plàstics. Com que els plàstics no es podreixen, ni el sol ni la pluja els destrueixen, els envasos i bosses de plàstic abandonats fan malbé el paisatge i són font de brutícia del sòl i de l’aigua.

Per a obtindre més informació sobre la història dels plàstics podeu veure el següent vídeo.