El reciclatge al nostre país no
acompleix els objectius establerts per
la Comunitat Europea recollits en el paquet sobre economia circular, la qual
marca un reciclatge del 65% dels residus municipals per l’any 2030 i un 75% en
el cas específic dels envasos. Les xifres a escala mundial són encara més
alarmants: el 72% dels envasos utilitzats no es recuperen i van a parar
directament al medi, mentre que el 14% van a incineradores i la resta, gairebé
un 15% a reciclatge, segons dades de la recent publicació de la Fundación Ellen MacArthur.
Concretament en el reciclatge d’envasos, gran part d’aquests residus no són
reciclables.
La baixa taxa actual de reciclatge
dels residus plàstics és deguda a l’existència de tres barreres: la dificultat
de la identificació i separació de polímers, la qualitat dels plàstics
reciclats i la rendibilitat econòmica que suposa l’activitat. A més, la
indústria del reciclatge genera un impacte ambiental que cal també tenir en
compte, ja siga amb l’emissió de gasos altament contaminants com amb la
generació de residus perillosos. Per diverses entitats ecologistes, la millor
opció és la reutilització dels envasos i la reducció del consum del plàstic. O siga,
rebutjar els productes d’un sol ús i promoure la reutilització d’envasos
perdurables.
Les recollides selectives domèstiques
més nombroses són la matèria orgànica amb un 10,1% del total de la recollida
selectiva bruta, el paper i el cartó amb un 7,1%, un 4,5% de vidre i envasos
amb un 3,7%. La resta de recollida selectiva respon a altres materials com
poda, runa, tèxtil i altres residus específics. Aquests residus aniran a una
planta de triatge, selecció o recuperació. Allà és on es validaran els residus, es separaran els materials impropis a reciclar (rebuig) i
s'agruparan per tipologia, per després passar a les plantes de reciclatge.
L'objectiu de la recollida selectiva
és reunir segregadament els residus per possibilitar així el seu reciclatge i
la fabricació de nous productes i evitar que es destinen a abocadors o
incineradores. Malgrat això, dels 2,27 milions de tones de residus no reciclats
(fracció resta), el 35,72% han anat a parar a plantes incineradores i el 64,28%
a dipòsits controlats.
A l'estat espanyol hi ha 95 plantes de
triatge o selecció d'envasos, de les quals 13 estan a Catalunya. La planta de
triatge dels envasos lleugers –o siga, d'aquells residus que es poden trobar als contenidors
grocs– és l'encarregada de separar els tipus d'envasos com a mínim en tres
fraccions: metalls (acer i alumini), plàstics (PET, PEAD, paper plàstic i plàstic mescla) i brics. Per exemple i tal com
explica l'empresa Ecoembes: una ampolla d'aigua és un exemple de plàstic PET; una
llauna de conserves és un exemple de metall i una bossa de patates fregides de
plàstic mescla
Del total dels residus que van a parar
als contenidors grocs, només el 69,3% són envasos que van a parar a les plantes
de reciclatge, segons dades de l'ACR. Cal indicar que aquests residus són els que més residus impropis
generen. En altres paraules, el 30,4% de residus que van a parar als
contenidors grocs no són reciclables. Per què? Doncs pot haver-hi diversos
factors que condicionen aquest procediment, però gran part de l’explicació ve
donada perquè molts residus plàstics no són reciclables per generar un material
de qualitat.
Un cop a les plantes de reciclatge, els envasos plàstics es
poden reciclar i convertir-se en nous productes, com les bosses de plàstic, el
mobiliari urbà, senyalització o altres envasos. Per aconseguir això, el procés
de reciclatge es serveix de dos mètodes: el mecànic i el químic. En el procés
mecànic els envasos es trituren i es fonen per aconseguir una nova matèria de
la qual se'n fabricaran els productes reciclats. Aquest mecanisme és el que
menys qualitat de material genera i el que ha portat més descrèdit del plàstic
reciclat entre els fabricants. L'altre procés és el químic i consisteix a
reduir els plàstics als seus constituents químics bàsics per poder repolimeritzar-se novament i esdevenir plàstics. Aquest procés de
recuperació, a diferència del reciclatge mecànic, manté la qualitat del polímer.
Els costos dels processos de reciclatge depenen molt del preu
del petroli (una de les seves matèries primeres) i dels costos de transport, però en molts
casos resulten superiors als del material verge, segons dades extretes dels
estudis de Pere Roure.
Ambdós processos tenen un impacte ambiental alt, ja que són
indústries que generen gasos nocius, que provoquen l'efecte hivernacle i també
processos d’acidificació, així com residus contaminants del sòl i de les aigües
residuals, entre altres. Tot i això, en termes generals, el reciclatge pot
generar menys contaminació que la incineració d'aquests tipus residus, malgrat
que se'n enere volum energètic.
Segons dades de l'ACR, l'any 2011 la demanda de materials
plàstics dels 27 països de la Unió Europea va ascendir a 47 milions de tones,
que es destinen principalment per a la manufactura d'envasos i embalatges
(40%), seguit d'altres mercats, com són materials de construcció, components
d'automòbils i equipaments elèctrics i electrònics, entre d'altres. Segons les
últimes dades de CICLOPLAST, l'any 2009 es van reciclar 483.000 tones de
material plàstic a l'estat espanyol. Això representa prop del 16% del consum
total de material plàstic (3.100.000 tones). A priori, aquesta és una dada que
ha d'augmentar, ja que hi ha el compromís de promoure l'ús de matèria reciclada
des de diverses institucions i organismes. Però cal recordar que la
contaminació que provoquen els plàstics d'un sol ús no es resol només amb el
reciclatge. Una contaminació que va més enllà de la que se'n deriva de la
gestió d'aquests residus, ja que hi ha milers de tones de plàstics escampats
per arreu del planeta. Segons dades de l’organització Seas at Risk, el
10% de residus plàstics acaben embrutant els mars i oceans. Només a Europa es
calcula que 100.000 tones de plàstic arriben al mar procedents de les costes.
Tal com apunta l’entitat “Plastic Pollution Coalition”, el reciclatge
del plàstic no és una solució sostenible, ja que com s'ha exposat la matèria
reciclada té un elevat cost (a diversos nivells) i no frena la necessitat de
produir més plàstic verge. És essencial comprendre que la
contaminació per plàstic no es resoldrà mitjançant el foment de reciclatge. La contaminació del plàstic és el resultat d'una
cultura d'un sol ús. Perpetuar el mite de reciclatge de plàstic crea una
cortina de fum que es retarda l'adopció de solucions eficaces i sostenibles,
com ara la responsabilitat del productor i l'eliminació de plàstics d'un sol
ús.
La reducció de l'ús del plàstic i la
reutilització són dues de les accions que més canvis podria generar en la
contaminació per aquest tipus de residus. De fet ja hi ha diverses iniciatives
en l'àmbit de la reutilització com la campanya "Residu Zero", l'ecodisseny
o les estratègies de redisseny en les innovacions empresarials.
